divendres, 5 de juny del 2015

I QUEIXALETS TAMBÉ!


 

Això va anar i era un cas que va passar en la Vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.
Cal que vos diga de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i- tants canonets de bronze. I el llavador, on fem les dones la bugada. De dia, hi ha remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms es de baixada.
Les mares ens deien “no aneu de nit a la font”.
Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, jo no vaig creure a la meua mare i vaig voler anar a rentar una flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i , quan vaig eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, em va semblar que, entremig de la fressa que feia vent en les branques despullades, vaig sentir gemegar un infant.
Aleshores, vaig dir tota estranyada “ això és un xiquet que plora per ací!” mentres escoltava en la fosca “eeeh, eeeh”.
Si que plorava un criançó, i ben prop. Davall a pleret entre els oms. El sentia a la vora.
A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, vaig entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Llavors vaig deixar la bugada en terra i agafí l’abandonat.
Llavors vaig dir: “pobret, pobret! Quina mala anima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no te un any, i tot solet damunt la neu!”.
Jo em compadia de tot car de l’infant, i ja pensava endur-me’l a ma casa. En això seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l’altre, vaig arribar davall del fanal d’oli penjat a mitja costera, i , com que el petit plorava li vaig veure blanquejar dins la boqueta.
Vaig exclamar admira: “oh, si te dentetes!” i amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable el xiquet retrucà “I queixalets també!!”. Em vaig quedar amb la boca oberta i mirant-me amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.
Jo esborronada i mig morta de por i de fàstic, el vaig deixar caure en terra i sentir una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però jo que soc coratjosa – i desobedient també!-. Ressonaven a les meues orelles com qui diu les paraules de ma mare: “No vages de nit a la font!” Però ca!...Això que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criaçó, vaig seguir costera avall i arribi a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Vaig posar-me a llavar de pressa de pressa, tota temorosa, però dominant-me la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, vaig veure  al meu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca, que es va posar a plorar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se. A poc a poc, la guaitava de reüll i anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota. Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera.
Li vaig dir: “escolte, bona dona”, la llavadora no em va respondre, com si no me haguera escoltat “quin fred que fa aquesta nit”, vaig prosseguir.
Res la dona alta cotava el cap i llavava tota furient, “escolte, escolte, bona dona! Sap que m’ha passat venint?”
La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Jo tremolava cada volta més;  els seus peus, damunt la neu, se me gelaven, i alhora sentia una estranya suor que  em corria per tot el cos.
Vaig cridar ja anginosa “escolte, escolte! He trobat un xiquet, un xiquet llegíssim. No tenia encara un any i ja parlava...i m’ha mostrat uns queixalots!...”
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, vaig veure uns horribles ulls, com a brases. Aleshores, em va parlar l’endolada amb una veu que gelava la sang: “son com aquestos?” em pregunta.
I es queda mirant-me amb la boca esbarrallada, i em va mostrar dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet! Així com si tota la neu de la serra se m’entràs en el pit, vaig sentir una terrible gelor que la corglaçava; un vell fanal començà a enfosquir-se’m i una vela negra ho va tapar tot.
Quan estava a casa gitada al llit i envoltada de tota la família tenia febre i unes doner m’havien fet una trobada feta amb gel a la vora del safareig de la font.
Moralitat, fer cas a les mares i no aneu de nit a la font.

 

Esperanza Ramon de Pablo

Preguntes clau



Lisseth Chasipanta, Esperanza Ramon i Mª José Salazar

dilluns, 1 de juny del 2015

La caputxeta vermella

 
Hui dimarts, al matí, la meua mare m'ha demanat que al migdia porte a l'àvia aliments a la seua casa, concretament, fruites dolces, uns pastissos i uns formatgets, que són els que més l'hi agraden i el que és més important m'ha advertit que anara amb compte amb el llop, que viu al mig del bosc, doncs que no m'entretingués i que no parlara amb ningú.
El rellotge del saló marquen les dotze, per tant és hora d' anar-me'n, em dirigisc a la cuina i agafe el cistell que la meua mare ha deixat preparada damunt la taula. Però abans d'eixir per la porta em pose la meua caputxa, que sempre la porte, i eixa és la raó per la qual tothom em coneixen com la caputxeta vermella o per què us pensàveu que el meu sobrenom era eixe?.
Pel camí comence a agafar floretes que vaig trobant, a mirar els arbres i les papallones, a quedar-me encantada amb els ocells...i de sobte, per mala sort em trobe amb el llop i comencem a mantenir una conversació. En primer lloc, em pregunta d'on ven i jo amb molta valentia li respon: "vaig a veure a la meua àvia que viu al mig del bosc i no et penses que em fas pas por, llop pelut".
El llop em mira pensatiu i després dona la volta i continua el seu camí.i jo faig el mateix.
Al cap d'una estona, arribe a la casa de la meua àvia i en trobar-me la porta oberta entre. Dins veig la meua àvia ajaguda al llit i comence preguntant-li que quins ulls més grossos que té. Ella em respon de seguida que són per a veure'm millor. Continue preguntant-li que quines orelles més grosses que té i ella amb la mateixa rapidesa que la primera volta em respon que són per a sentir-me millor i l'ultima curiositat que tenia, se-la faig saber preguntant-li que quines dents més grosses que té i, de sobte note com si li canviara la veu dient-me: "són per....menjar-te millor!".
Acabant de pronunciar aquestes paraules, el llop salta del llit i es va tirar damunt meu i comencen a barallant-nos i de sobte acabe dins del seu estómac on em trobe amb la meua àvia que continua viva. Després d'una estona sent com la porta s'obria i algú entra, de sobte sent un fort colp i el llop cau a poc a poc al sol i el nostre heroi, un llenyater que va escoltar els meus crits talla al llop i per fi podem eixir de dins.

Després d'això vaig a cridar a ma mare perquè vingues a arreplegar-me i pense que tenia tota raó quan em va advertir que no parles amb desconeguts. Així que he aprés la lliçó i no pense torna a fer-lo i li vaig a proposar a l'àvia que es vingués a viure amb la meua mare i el meu pare i així no es troba a soles. En referencia al nostre heroi, li hem convidat a sopar i tots junts estem passant una bona estona, mentre espere l'arribada de la meua mare.A tot allò he d'afegir que pense que el més important és rodejar-te de bones amistats que et poden ajudar a eixir de qualsevol problema.

Els canvis que he fet al conte original, són els següents:

1. El narrador intern (homodiegètic) intervé en la història (n'és un dels personatges) i fa servir la primera persona. En aquest cas és la protagonista del conte.
2. Aspectes gramaticals: el temps verbal utilitzat és el present al llarg de tot el conte.
3. S'ha modificat els diàlegs, és a dir, quan el diàleg estava en estil directe hi ha passat a indirecte i vis versa.
4. El final s'ha modificat i amb aquest també la moralitat
5. El narratari

LISSETH CHASIPANTA SÁNCHEZ

dimecres, 20 de maig del 2015

Conte: els tres porquets.

Els tres porquets
En el cor del bosc vivim tres porquets que som germans. El llop sempre va perseguint-nos per a menjar-nos. Per a escapar del llop, els tres porquets hem decidit fer-nos una casa. 
- Jo vaig a fer-me una casa de palla i així acabaré abans per a poder anar a jugar- Ha dit el meu germà menut.
- Jo me la faré de fusta, me’n donaré prisa i així jugarem els dos.- Ha dit el meu germà mitjà.
Doncs, jo la vaig a fer de totxos encara que em coste més temps i no puga anar a jugar en ells. Per altra banda, estem preocupats pel que puga fer el llop en les nostres cases.
Quan el llop ha eixit darrere del meu germà petit, ell ha corregut fins a la seua caseta però el llop ha bufat i la caseta de palla ha caigut. Així que ha anat corrent fins a la casa del meu germà mitjà, però el llop ha tornat a bufar i la casa de fusta ha caigut. Els dos han sortit disparats d’allà.
Quasi sense alè, amb el llop enganxat a les sabates, han arribat a ma casa. 
Els tres hem entrat i hem tancat bé totes les portes i finestres. El llop encara que ha bufat, la casa no ha caigut. Ha trobat una entrada a la casa, i amb una escala s’ha pujat a la xemeneia però he posat una olla al foc. El llop golafre ha baixat per la xemeneia i ha caigut a l’aigua bullint i s’ha escaldat.
Ha fugit de la meua casa amb uns terribles udols que es senten per tot el bosc, i sé que mai va a voler menjar porquet.
Quan hem arribat a casa de ma mare esta vesprada, li hem contat el que ens ha ocorregut i la mare ens ha dit que les coses ben fetes sempre ho estaran, encara que costen un poc més. Referint-se a la casa dels meus germans.
Els canvis que s’han produït en el conte són els següents: 
o Canvi en el final, els tres porquets tornen a casa dels pares per a parlar en la seua mare.
o He canviat el narrador a primera persona, la història està contada per el germà gran dels porquets.
o El temps de la història es el present.
o Apareixen nous diàlegs en referència a la manera de fer les cases dels dos germans més menuts.
o La moralitat es troba al final del text i és dita per la mare. 

Mª José Salazar Sáez

dimarts, 14 d’abril del 2015

Competència Mediàtica, Conte i Gèneres Discursius


Competència Mediàtica

És la necessitat d’educar a l’alumnat a consumir, d’una manera no perjudicial, aquella informació donada per els mitjans audiovisuals.

 Segons Julio Cabero: “Dentro de los mensajes difundidos por los medios de comunicación, son los de ficción y publicidad (por delante de los de información y opinión) los que más influencia tienen entre los niños y jóvenes en edad escolar.

Se calcula que en España los niños y los jóvenes ven como término medio, entre 2.000 y 3.000 anuncios anuales. Esto puede dar una idea de hasta qué punto los mensajes publicitarios afectan a sus consumidores y también hasta qué punto pueden condicionar su imagen del entorno e incluso de ellos mismos. 

Con la implantación de la LOGSE, que considera la Educación del Consumidor como un elemento transversal del actual currículo, se hace necesario que los profesores cuenten con material práctico y accesible para impartir dicho contenido”. (Cabero, 2003, p. 39)

És per aquesta raó que pedagogs i psicòlegs intenten que s’eduque als/les alumnes en aquesta competència.


Conte

Un conte és un relat o narració breu, que es caracteritza per ser fictici i la finalitat del qual és estètica, lúdica.

Existeixen dos grans tipus de contes, per una banda estan els contes populars que es caracteritzen per ser narracions tradicionals que es transmiteixen de generació en generació.

I per altra banda els contes literaris en els quals el seu autor sol ser conegut i es transmiteixen mitjançant l’escriptura.


Gèneres Discursius

Els gèneres discursius són una sèrie d’enunciats, que són estables i tenen certes semblances, els quals reben un significat al introduir-los en una situació comunicativa adequat.

Estos es poden poden classificar segons la funció que realitzen i pel tipus d’enunciat.

 
Esperanza Ramon de Pablo

Gènere Líric


El gènere líric és aquell en el qual el autor expressa els seus sentiments i intenta que aparaguen en  el receptor tota mena de sentiments.

Les obres líriques estan escrites en tant en prosa com en vers, però en totes elles es mostra els sentiments de l’escriptor i per este motiu les obres tenen un caràcter subjectiu.

Aquest gènere literari està compost per: el parlant líric, es la persona que expressa el seus sentiments en l’obra; l’objecte líric, que es la persona o l’objecte que fa que naixen eixos sentiments en l’autor; el motiu líric, és a dir, el tema que tracta l’obra i per últim l’actitud lírica que és la manera en el l’emissor mostra els seus sentiments.

Aquestes obres poden tindre diferents nombres de versos depenent que siguen d’art major o d’art menor.

I el seu nom prové de un instrument anomenat lira amb el qual els encarregats de recitar els poemes s’acompanyaven.

 

 
Esperanza Ramon de Pablo
 

 

 

Gènere Dramàtic


El gènere dramàtic, o també anomenat teatral, és aquell en que es posa en mans d’altres persones un conjunt  de fets , reals o ficticis, per a poder ser representades davant d’un públic.

És per tant, en aquest gènere en el qual se integra l’escriptura, per part de l’autor de l’obra i la representació, per part dels actors. I per això es pot considerar un gènere mixt.

Les obres dramàtiques se estructuren en actes, que són cadascuna de les parts de l’obra escrita, i en escenes que són capítols no molt extensos que es troben dins dels diferents actes.

Dins dels textos teatrals podem trobar dos tipus diferents de discursos, per una banda els diàlegs que es la forma més extensa de discurs en el gènere dramàtic i el soliloqui en el qual un personatge parla amb ell mateix, reflexió.

A més a més dels aspectes literaris en aquest gènere s’ha de tindre en comte els aspectes de l’espai, escènics, com son l’escenografia, l’escenari o la tramoia, que es el conjunt de de elements mecànics que s’utilitzen per als canvis d’escena, decoració, etc.

Esperanza Ramon de Pablo