Això va anar i era un cas que va passar en la Vila de Penàguila. Un cas
gros i esgarrifador, per cert.
Cal que vos diga de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell
racó, això sí, enmig vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha
una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i- tants canonets de bronze.
I el llavador, on fem les dones la bugada. De dia, hi ha remor de l’aigua i l’udol
del vent en els oms es de baixada.
Les mares ens deien “no aneu de nit a la font”.
Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un
pam de neu gelada i relliscosa, jo no vaig creure a la meua mare i vaig voler
anar a rentar una flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i , quan vaig
eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om
de la baixada, em va semblar que, entremig de la fressa que feia vent en les
branques despullades, vaig sentir gemegar un infant.
Aleshores, vaig dir tota estranyada “ això és un xiquet que plora per ací!”
mentres escoltava en la fosca “eeeh, eeeh”.
Si que plorava un criançó, i ben prop. Davall a pleret entre els oms. El
sentia a la vora.
A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, vaig
entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Llavors vaig deixar la
bugada en terra i agafí l’abandonat.
Llavors vaig dir: “pobret, pobret! Quina mala anima et deu haver deixat per
ací? Si açò encara no te un any, i tot solet damunt la neu!”.
Jo em compadia de tot car de l’infant, i ja pensava endur-me’l a ma casa.
En això seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l’altre,
vaig arribar davall del fanal d’oli penjat a mitja costera, i , com que el
petit plorava li vaig veure blanquejar dins la boqueta.
Vaig exclamar admira: “oh, si te dentetes!” i amb una veuarra d’home
granat, ronca i formidable el xiquet retrucà “I queixalets també!!”. Em vaig
quedar amb la boca oberta i mirant-me amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia
i de maldat.
Jo esborronada i mig morta de por i de fàstic, el vaig deixar caure en
terra i sentir una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire
quedà una forta sentor de socarrim.
Però jo que soc coratjosa – i desobedient també!-. Ressonaven a les meues
orelles com qui diu les paraules de ma mare: “No vages de nit a la font!” Però
ca!...Això que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criaçó, vaig seguir costera
avall i arribi a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava
el safareig. Vaig posar-me a llavar de pressa de pressa, tota temorosa, però
dominant-me la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, vaig veure al meu costat una dona endolada, alta, flaca,
molt flaca, que es va posar a plorar furiosament. Duia al cap un negre mocador,
molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats i llavava en
silenci, vinga, vinga, sense girar-se. A poc a poc, la guaitava de reüll i
anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota. Qui era aquella
dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera.
Li vaig dir: “escolte, bona dona”, la llavadora no em va respondre, com si
no me haguera escoltat “quin fred que fa aquesta nit”, vaig prosseguir.
Res la dona alta cotava el cap i llavava tota furient, “escolte, escolte,
bona dona! Sap que m’ha passat venint?”
La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans
llargues i sarmentoses! Jo tremolava cada volta més; els seus peus, damunt la neu, se me gelaven,
i alhora sentia una estranya suor que em
corria per tot el cos.
Vaig cridar ja anginosa “escolte, escolte! He trobat un xiquet, un xiquet llegíssim.
No tenia encara un any i ja parlava...i m’ha mostrat uns queixalots!...”
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, vaig
veure uns horribles ulls, com a brases. Aleshores, em va parlar l’endolada amb
una veu que gelava la sang: “son com aquestos?” em pregunta.
I es queda mirant-me amb la boca esbarrallada, i em va mostrar dos
queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet! Així com si tota la neu de
la serra se m’entràs en el pit, vaig sentir una terrible gelor que la
corglaçava; un vell fanal començà a enfosquir-se’m i una vela negra ho va tapar
tot.
Quan estava a casa gitada al llit i envoltada de tota la família tenia febre
i unes doner m’havien fet una trobada feta amb gel a la vora del safareig de la
font.
Moralitat, fer cas a les mares i no aneu de nit a la font.
Esperanza Ramon de Pablo
